Punt de fuga (1a part)

24/02/2012 § Deixa un comentari

S’assegué a la butaca amb una agilitat impròpia de les dones de la seva edat. Va obrir la caixa amb solemnitat i, sense apartar la vista del seu interior, desà la tapa sobre la petita tauleta de fusta que sostenia la poca llum de la saleta. Va ficar les mans dins la caixa i n’extragué un bon feix de fotografies que diposità, amb poca gràcia, sobre la tapa que havia desat. Després, amb atenció i delicadesa, anava dipositant les imatges descartades sobre el munt, que cada cop semblava més inestable.

– L’últim cop que vaig fer l’amor amb el teu pare em va dir que se n’anava. Va ser pocs dies després que em fessin fora de la feina, perquè ja no podia traginar les bosses de les comandes cap als cotxes dels clients. Ni tan sols podia col·locar els productes a les dos últimes lleixes de la prestatgeria. El Sr. Agustí em deia que agafés l’escala de fusta del magatzem, però a mi em feia por que es tranqués, perquè era molt vella i els corcs ja no hi trobaven massa llocs on rosegar-hi.

S’aturà, i el mirà per primer cop des que havia tret la caixa del fons de l’antiga calaixera. –La Griselda, la dona del Sr. Agustí, em deia que no li fes cas, que jo havia de pensar per dos. Però això al Sr. Agustí li era igual, ell només veia que els clients preferien anar al supermercat del final del carrer. Allà hi havia un parell de mossos fornits que s’encarregaven de rebre les llistes i carregar els cotxes mentre els clients feien un cafè al bar del costat, o passejaven per les Pedreres.

Tragué una foto de la caixa i la va oprimir contra el pit com si d’un ventall es tractés, deixant la imatge a la vista del seu espectador. –Mira aquesta foto, és d’aquells dies. Me la va fer un client que n’estava molt de mi, o al menys això deia la Sra. Griselda. Aquell home sempre m’havia semblat un pèl estrany… i tenia una mirada molt trista. Bé… suposo que la mirada se li animava quan veia coses alegres. Però jo només el veia quan em mirava a mi.

Els ulls se li humitejaren, i immediatament buscà el mocador de paper que guardava entre la tireta dels sostenidors i la clavícula. El seu fill pensà que a partir d’aquell moment l’ambient s’impregnaria d’una aroma melancòlica, que el submergiria dins una altra escena neo-realista. Va creure que potser hauria de recórrer a la miraculosa aigua del Carmen, que la mare amagava entre els productes de neteja per dissimular la seva presència. Ho feia perquè ningú li controlés els mals que patia durant el dia, o això esgrimia quan l’ampolleta era descoberta per l’assistenta social que des de feia uns mesos pul·lulava per casa. O per la senyora Natividad, la veïna del davant amb qui compartia planys un parell de tardes a la setmana. Ell ja feia temps que li passava per alt un vici que semblava alleujar-la d’un reuma creixent, i d’una monòtona aflicció.

Però per sorpresa de l’home, aquells records no requerien la presència de la nuvolosa habitual. La dona es forçà un somriure, i continuà amb un vigor quasi artificial. –Mira’m quina panxassa! Jo sempre he estat una dona d’espatlles estretes i corbes discretes. I tu feies que la gent només veiés aquella prenyada enorme com una bola del món! Ai… que em faig riure a mi mateixa!

El temps, amb uns tons grocs i sèpies, li havia posat marc a la fotografia. En el centre, una noia de vint i pocs enfundada en una bata gris, reposava els braços sobre els malucs. Mostrava un ventre enorme i una expressió trista. –L’últim cop que el teu pare em va acariciar em va dir que era el planeta més maco que havia vist mai. Però no ho deia rient com altres vegades. La seva mirada em va recordar a la del client fotògraf de la botiga de queviures. La mare li estirà la foto i la va ficar a la pila amb decisió. Ho va fer com qui passa full en un diari i deixa enrere coses que no tenen remei.

Haikus per la pau

09/02/2012 § Deixa un comentari

La Biblioteca Pública Iu Bohigas de Salt convoca el V Concurs de Haikus amb motiu del Dia Mundial per a la No-Violència i la Pau, que se celebra, des de fa anys, el dia 30 de gener, coincidint amb l’aniversari de la mort de Gandhi.

Un haiku és un breu poema d’origen japonès, format per disset síl·labes mètriques repartides en tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes sense rima. Tradicionalment, el haiku intentava descriure els fenòmens naturals, el canvi de les estacions, o la vida quotidiana de la gent. Hi ha qui considera que aquesta composició ha de combinar dues imatges distintes que es relacionen en el tercer vers; ha d’estar escrit en present i tenir una pausa al final d’un dels dos primers versos. Són regles una mica arbitràries que de vegades no s’utilitzen, sobretot quan s’adapta a idiomes diferents del japonès.

Els haikus que he presentat al concurs són els següents:

HAIKU I:

HAIKU II:

 

Si voleu llegir les bases del concurs, informar-vos dels premis que s’hi donen i presentar el vostres haikus cliqueu l’enllaç: Biblioteca de Salt.

Pinassa

01/02/2012 § Deixa un comentari

Només sentia el soroll de la pinassa que acompanyava el seu pas. Tenia la boca seca. La travessia de tantes hores l’havia fet insensible als cants de les aus i als brunzits dels petits insectes que habitaven el bosc. Escapava pausadament del perill que l’assetjava, sortejant sots i arrels. La por feia que ni es plantegés aturar-se, però el cansament pesava i creixia. Tenia la gola seca. Un entramat de branques es creuava en el seu camí, i l’engabiava en un món salvatge que es vestia d’ombres. Tenia la pell seca i plena d’esgarrinxades que no sagnaven.

Caminava i somiava que queia, i que al caure es submergia en aigua. Ni mars, ni oceans, ni llacs, ni rius, només aigua. No hi havia superfície, i per tant no hi havia onades, ni fons, ni dreta o esquerra, o fauna, sal, plàncton, bombolles, costa, illa o terra. Només aigua. No nedava perquè no sabia en quina direcció fer-ho, tan sols bevia per saciar la seva set. Fins el moment irremeiable de morir-se. Es somiava mort, flotant però sense surar perquè no hi havia lloc on fer-ho. Llavors notava que la boca i la gola continuaven seques, i despertava esperant el moment de tornar a somiar.

Ja no esquivava obstacles, sortejava formes. I cada cop més, la retina narcotitzada de verd i guspires l’enganyava. No caiguis, es deia, somnia tot el que vulguis, però continua endavant i no caiguis. Després es tornà a dormir. Va somiar que caminava pel bosc i que algú el perseguia. No deixava de mirar enrere una vegada i una altra. Veia com aquell home prim i alt se li aproximava, avançant a un ritme lent però constant, i tots els obstacles que li dificultaven el camí s’apartaven al seu pas. Els seus ulls ometien tot allò que pogués desviar-lo del seu objectiu. La seva mirada també somiava, somiava el moment d’atrapar-lo, somiava com infligir-li un dolor que mai s’havia imaginat, somiava menjar-se aquells ulls que el miraven.

Es despertà i es sentí més lleuger. La pendent del bosc l’empenyia, i un lleuger ventijol li acaricià el rostre. La llum penetrava amb força en aquella zona del bosc. Els pensaments de llibertat començaven a assetjar-lo, i allò li feia minvar la voluntat de resistir. Una mica més, es deia, només una mica més. L’horitzó s’il·luminava i la brisa li calmava els turments.

Quan es va despertar era al terra. La llum i l’oreig ja no hi eren, però la pinassa continuava xisclant sota unes petjades que no eren seves.

Recordi 1957

20/01/2012 § 3 comentaris

És negra nit. La pluja s’estimba contra el vidre, que es cobreix de sinuositat i distorsió. Fa un glop més de l’ampolla; el bourbon és càlid i l’ajuda a combatre el fred. Bessie Smith sona per l’emissora. La seva veu també és càlida, i escoltant-la es sent reconfortat. No sap perquè és feliç, però desitja que tot continuï així.

En uns minuts voldrà cridar però el pànic no li ho permetrà; patirà un dolor inimaginable fins el moment; no podrà recordar la felicitat que sentia fa uns instants, perquè el dolor es farà omnipresent, en el seu cos, en la seva ment, en cada racó del conscient… dins cada calaix del subconscient.

Té son. Apagui la ràdio i tombi’s per dormir, provi de descansar. El cansament que l’assetja balla al compàs dels redobles que colpegen el cotxe des de fa unes hores. Es troba tombat boca enlaire al seient del darrere d’un cotxe. Sent un petit dolor a l’estómac i en desconeix el motiu. El dolor es reitera, i l’acompanya un mal de cap intens. El dolor creix fins a fer-se insuportable.

Passa deu minuts d’una agonia que mai esperava patir. Tot allò que fins aquell moment era important es torna superflu, i tot allò superflu es torna important. El murmuri de les veus dels passat es torna fressa, com es torna fressa el seu turment. Entén que la solució al dolor és la mort, i per aquest motiu deixa de lluitar. Ara escolta com la pluja amaina… i alhora també amaina el pànic. Comencen les convulsions; les primeres són violentes. Les extremitats… braços i cames… flagel·len l’aire, i recullen el dolor que fins el moment acollia l’estómac. Retingui aquest moment. Ara, sobre el seient del darrere d’un cotxe, la violència es torna calma, el dolor… serenitat. El pànic desapareix definitivament en el mateix moment que la lluita cessa per complet. Dins del cotxe aparcat en un carrer desert pel temporal, es fixa en una gota… com llisca pel vidre… i cau… com les parpelles li cauen.  La llum dels neons es reflecteix com pinzellades impressionistes sobre un tel d’aigua que envolta el vehicle. Els ulls se li tanquen definitivament, i ja no els tornarà a obrir.

Comptaré des de deu. Quan arribi a deu despertarà. Deu… No ha mort, està viu. Nou… El dolor ha desaparegut, però el recorda. Vuit… També recorda plenament la seva agonia. Set… Distingeix entre el que ha estat somni i el que ha estat realitat. Sis… Mica en mica recobra la consciència. Cinc… Està relaxat. Quatre… Ha viscut una agonia que mai reviurà. Tres… Ha viscut un dolor que ja mai més patirà. Dos… Obri els ulls, i desperti. U… Torni a viure.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: